Cédric Klapisch ens honra exercint de padrí en aquesta primera edició i hem volgut entrevistar-li per conèixer encara més d’aquest guionista, productor i director de renom a França. Klapisch té un vincle especial amb la ciutat de Barcelona des de l’èxit de la seva pel·lícula ambientada a la ciutat comtal, Una casa de bojos que es va convertir llavors en el film francès més taquiller després de l’èxit de Amélie en 2001.

Per quines raons ha acceptat ser el padrí d’aquesta primera edició?
Principalment perquè estimo Barcelona ! Sent un realitzador francès i havent rodat una de les meves pel·lícules a Barcelona, em semblava legítim apadrinar aquest festival. És una ciutat que viu molt l’intercanvi. Hi viuen molts francesos, a Barcelona. I m’agrada el fet d’ajudar aquesta idea d’intercanvi entre França i Espanya. A més a més, vivim en una època estranya en la qual hem de ser internacionals tot i conservant la nostra identitat. I m’agrada que aquests termes no siguin antitètics, justament. La idea d’un festival com aquest és dir: “Existeix una llengua francesa, hi ha pel·lícules en francès i la francofonia està present en nombrosos països del món” : m’agradaria potenciar aquesta idea !

Les pel·lícules de la selecció oficial son inèdites a Espanya. Segons vostè, una part del cinema francès segueix estant a l’“ombra” a l’estranger?
Penso que França és un dels països més creatius del món, en quant al cinema. Hi ha una gran diversitat desconeguda a l’estranger. Existeixen molts tipus de pel·lícules diferents: cinema de gènere, poètic, polític, social… Sovint, la gent coneix el cinema francès de la Nouvelle Vague, una corrent del anys ‘60 a ‘80. Avui dia, hi ha un altre cinema francès que presenta una gran varietat d’estils…

Una casa de bojos es una de les pel·lícules franceses de referència a Espanya. Per què va decidir rodar-la a Barcelona?
“Una casa de bojos” va ser rodada ja fa 18 anys. Vaig escollir Barcelona perquè feia poc que s’hi havien celebrat els Jocs Olímpics i, per a mi, era una ciutat europea que s’obria cada cop més envers Europa. Vaig dubtar entre Roma i Àmsterdam, preguntant-me: “Quina ciutat estudiantil és prou reveladora i representativa d’Europa?”. Crec que no em vaig equivocar a l’hora de triar. Barcelona era la ciutat més activa que corresponia a allò que experimentaven els estudiants de Erasmus. A més a més, la ciutat no havia sigut massa filmada en aquella època. L’única pel·lícula que coneixia rodada a Barcelona era la de l’Antonioni (El Reporter), on es veien les cases de Gaudí. També m’interessava això: ensenyar una ciutat “verge” cinematogràficament parlant.

Quins records conserva del rodatge?
Doncs, la veritat es que només en guardo de molt bons ! La colla d’actors eren tots molt joves, tenien entre 20 i 25 anys: Kelly Reilly, Audrey Tautou, Cécile de France, Romain Duris… Jo sentia que tenien un potencial molt fort però no oblidem que en aquella època encara no eren gaire coneguts. També hi havia actors espanyols: Cristina Brondo, Irene Montalà… La vida que hi havia entre ells, la vida de la pel·lícula, era molt forta. A més a més, la barreja entre els tècnics francesos i els tècnics espanyols va funcionar molt bé, malgrat que en aquells temps els rodatges no s’acostumaven a realitzar amb “equips mixtes”. Els participants hi van descobrir tècniques de treball molt diferents. Durant el rodatge es sentien emocions molt fortes !

Barcelona és una ciutat “cinema” ?
Ostres, sí ! Totalment ! De fet, ho té tot per ser cinematogràfica: el fet de que sigui una ciutat que mira al mar, que tingui a la vegada mar i muntanya, que s’hi trobin coses antigues i coses modernes… Només hi ha coses cinematogràfiques ! També hi trobem un forta empremta Gaudí, semblant a la d’Eiffel o Haussmann a París. A partir del moment en que es forma una espècie d’“unitat” com aquesta en una ciutat, percebem una aura que emana de l’arquitectura i dels paisatges urbans. I la llum que hi ha és espectacular ! Hi ha un munt de coses que fan que Barcelona sigui una ciutat “film friendly”, com diríem en anglès…

El nom del festival fa referència a l’expressió “Oh Là Là” i a un ample ventall d’emocions. Com a cineasta, què li suscita aquesta expressió?
L’expressió “Oh Là Là” es pot utilitzar quan estem espantats, quan estem meravellats o quan alguna cosa que presenciem s’allunya de l’ordinari. M’agrada això del cinema: el fet que es busquin emocions. Podem tenir ganes de passar por, de plorar, de riure, de reflexionar… Perquè reflexionar també pot ser una emoció, en el sentit d’assolir un “estat de comprensió”… Sovint, les grans pel·lícules -com Citizen Kane, d’Orson Welles- ens fan entendre coses de la vida. És una manera d’ “elevar-se”. I l’expressió “Oh Là Là” descriu molt bé aquesta idea, aquest estat de novetat, de calfred que sentim quan descobrim alguna cosa nova.

És una de les expressions que més s’atribueixen als francesos…
Això m’agrada, perquè vol dir que tenim ganes de ser sorpresos ! A més a més, l’expressió descriu bastant bé el cinema francès. Allò que agrada a la gent és justament el costat “Oh La Là”, és a dir: “Mira ! És diferent”. Penso que a França tenim aquest gust de no fer com els demés, de ser diferents. No sé si això està lligat a la Revolució francesa i al fet de que vàrem tallar el cap a un rei, cosa que xoca a moltes persones. Però ho vàrem fer i és en part sorprenent. És veritat que això és un aspecte que m’agrada de la cultura francesa: que no ens prohibim res, que ens permetem ser diferents i inventar coses noves.

Cédric Klapisch ens confia el que li evoca l’expressió “Oh là là” al cinema (VOSE)